Article de Pilar Vinent publicat a la revista «Rissaga» de juliol-setembre de 2007, editada per l'ABIB de Menorca (Associació de Bipolars de les i Balears)
En el número anterior de la revista Rissaga vaig llegir un article en què es feia una relació de les deficiències detectades en l’atenció de la sanitat pública a les malalties mentals. A tots aquells punts, ben certs i per als quals cal reivindicar una solució, jo en voldria afegir un altre que pens que també té molta importància: el dret de les persones malaltes a expressar-se en la seva llengua.
Crec que aquest dret, que poden exercir sense cap problema les persones castellanoparlants però no així les que són catalanoparlants, s’ha de reivindicar en totes les malalties, però molt especialment en les malalties mentals.
Si et fa mal un peu, el fetge, l’esquena o el coll, per posar-ne alguns exemples; és a dir, si tens una malaltia física, sempre t’acabaran diagnosticant la malaltia parlis la llengua que parlis i encara que el teu metge no t’entengui prou bé, perquè amb una radiografia, una ressonància o una TAC, en un moment o altre sortirà el que tens. Però en les malalties mentals la cosa no és tan senzilla. Aquí el metge, per fer el diagnòstic, s’ha de basar en allò que li explica el malalt o la malalta. Tant el malalt com les persones del seu entorn més proper es troben, per tant, en la situació d’haver de contar a un estrany i en un moment ben crític el que els passa, les seves vivències personals i coses molt íntimes de la vida de cadascú. Tot això ja és prou dolorós i incòmode, i consider que ho has de poder explicar amb les teves paraules i en la teva llengua, sense entrebancs i sense haver de fer l’esforç de traduir a una altra llengua els teus sentiments, l’estat d’ànim i aquells petits detalls de la teva vida que poden ser tan importants perquè el psicòleg o el psiquiatre entengui on és el problema.
Però, malauradament, en la nostra sanitat pública açò no sempre és possible i els malalts i les seves famílies massa sovint es troben davant professionals que, no és que no parlin la nostra llengua, sinó que ni tan sols són capaços de fer l’esforç d’entendre-la i obliguen els pacients a utilitzar el castellà per explicar totes aquestes coses tan íntimes i personals, fins i tot en les converses entre el pacient i els seus familiars: “Es que si entre ustedes hablan en catalán yo no entiendo lo que dicen y no puedo valorarlo” –em deia no fa gaire una psiquiatra de la sanitat pública. Curiosament, però, si es dóna el cas contrari; és a dir, un metge catalanoparlant i un malalt castellanoparlant, mai no es produeix aquesta situació i el pacient es pot expressar en la seva llengua sense cap problema ni imposició.
On són, aquí, els drets lingüístics dels catalanoparlants? Moltes vegades hem sentit a dir que el que interessa és que hi hagi bon professionals, tant si saben català com no. Però, on és la professionalitat d’un psicòleg o un psiquiatre que no és capaç d’entendre què li diu el seu pacient quan fa valer el seu dret d’expressar-se en la llengua oficial i pròpia de la comunitat on exerceix? D’on surten els diners per pagar el sou que cobren aquests professionals? Només dels contribuents castellanoparlants? Segur que no. Pensem-hi.